Dimecres 4 de novembre de 2015
ALBERT BEORLEGUI
Nascut a Sabadell, el 1971, és Llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Va començar a l’emissora municipal Matadepera Ràdio, un primer pas que el portaria a col·laborar parlant de cinema a altres llocs. Amb els anys va acabar convertint-se en Tècnic de Comunicació de l’Ajuntament de Matadepera, càrrec que ocupa des de l’any 1997. Però la seva obsessió per la comunicació no es va aturar i des de llavors ha passat per vàries emissores com Cadena Ser, Catalunya Ràdio i RAC 1. Sempre parlant de cinema.
Actualment, i des de l’octubre de 2001, dirigeix i presenta un programa cultural a Ràdio Sabadell: “La Caixa de Pandora”
Beorlegui també ha escrit un parell de llibres sobre cinema: Sabadell, cent anys de cinema i El cinema amateur a Catalunya, a més d’articles per a revistes relacionades amb el setè art.
Des del 2007 imparteix conferències de cinema clàssic (la seva especialitat) a les Aules d’Extensió Universitària de tot Catalunya i també un postgrau de periodisme a Mass Media.
EL CINEMA SUPERESPECTACLE DELS ANYS 50
Després de la segona guerra mundial, diversos fets canviaran radicalment la indústria cinematogràfica de Hollywood, el principal dels quals serà l’adveniment de la televisió. La davallada d’espectadors i el progressiu tancament de sales provocarà que el cinema reaccioni oferint tota una sèrie d’innovacions per combatre-ho: grans pantalles (Cinerama, Cinemascope, Vistavision, 3D), i grans històries, amb predilecció pel món antic. En aquesta conferència farem un repàs de totes aquestes innovacions i s’analitzaran algunes de les pel·lícules que van marcar el cinema espectacular d’aquella dècada: Quo Vadis (1951), Los diez mandamientos (1956), Ben-Hur (1959) i Cleopatra (1963).
EL CINEMA SUPERESPECTACLE DELS ANYS CINQUANTA
Albert Beorlegui
Josep Fatjó
Les diferents innovacions tècniques en la indústria cinematogràfica aparegudes després de la segona Guerra Mundial, van provocar un canvi important que va compensar, fins a cert punt, la davallada d’espectadors produïda per l’aparició de la televisió.
El cinema dels anys cinquanta i seixanta va marcar la nostra infantesa, sobretot aquelles pel·lícules que mostraven esdeveniments històrics, alguns coneguts i d’altres no tant. Darrera de cada una d’aquelles pel·lícules hi havia una història que atreia els espectadors.
A l’any 1947 es va fer la “Llei Antitrust” que va servir per limitar els monopolis. En aquells anys, les productores cinematogràfiques tenien el monopoli sobre la producció, distribució i projecció de les pel·lícules i amb aquesta llei el Congrés dels EUA ho va prohibir. Al mateix temps va aparèixer la televisió que canvià els costums de la societat. Es va deixar d’anar al cinema. A l’any 1949 s’havien venut als Estat Units 950.000 televisors i havien tancat 3.000 sales de cinema i en nombre d’espectadors es va passar de 90 a 15 milions. Per compensar-ho es va fer una pel·lícula –“Una rubia peligrosa”- que era una sàtira sobre la televisió. Igualment es van començar a crear una sèrie d’innovacions tècniques per tal d’atraure espectadors: pantalles grans, color (la TV era en blanc i negre) i el Cinerama. Aquest estava copiat d’un simulador de vol de l’exercit americà i consistia en la projecció de la pel·lícula amb tres projectors. “Esto es Cinerama”, “Siete maravillas del Mundo” i “La conquista del oeste”, van ser les tres grans obres que van tenir molt d’èxit, però la complexitat tècnica i econòmica va fer que es desestimés al cap de poc temps.
El 1953 es va crear el Cinemascope, que en deien el “Cinerama dels pobres”, però que va reeixir força: “La túnica sagrada” va ser de les primeres en aquest tipus de pantalla allargada. Totes les que es van rodar en Cinemascope van aconseguir un èxit molt notable.
En els anys següents van anar apareixent més innovacions: Vistavisión, Todd–Ao, 3D, però en totes elles, especialment en aquesta última, es perdia el sentit de la història que es volia explicar. Algunes altres com Odorama, on a les sales es desprenia olors i Percepto, on el públic podia participar pitjant un botó fent saltar de les butaques els espectadors, no van ser tan reeixides. Qualsevol cosa valia per atraure gent al cinema.
La Història sempre ha sigut font d’inspiració, sobretot la història antiga de Roma i Egipte. Aquestes superproduccions es van rodar a Europa, especialment a Itàlia i Espanya perquè el cost era molt més econòmic. A Itàlia es van aprofitar els estudis de Cinecità creats feia anys per Mussolini. “Els deu Manaments” va ser la pel·lícula més taquillera de la història (Òscar als efectes especials) i “Ben–Hur amb onze Òscars i 15.000 extres en acció. “Cleopatra”, finalment, va ser un desastre que havia estat pressupostada en 2 milions i en va costar 44 i que mai va tenir un guió fet.
Amena i sucosa exposició on s’han pogut reviure les escenes més remarcables de cada una de les superproduccions que Hollywood va portar a les grans pantalles d’arreu del món.