Dimecres 9 de desembre de 2015
IMMA FONTANALS
Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzada en Història de l’Art. Amplia els seus estudis a la Universitat de Londres. Conferenciant, comissària d’exposicions i professora de l’AUGG de la Universitat de Barcelona, escriu articles en diverses revistes , catàlegs i ressenyes d’exposicions.
Ha publicat els llibres Subirachs a la Sagrada Família, traduït a diverses llengües, Suite 219, Vuit ulls per a Gaudí i L’alfabet simbòlic de Subirachs, entre d’altres.
Actualment és el referent historiogràfic de l’obra escultòrica de Subirachs de la Sagrada Família de Barcelona.
GARGALLO I BARCELONA
Pablo Gargallo va néixer a Maella, Saragossa, el 1881, el mateix any que Picasso, amb qui va unir una profunda amistat. Ambdós artistes han esdevingut figures cabdals de l’art modern. Si Picasso és decisiu en la pintura del segle XX, Gargallo ho és per a l’evolució de l’escultura.
Amb una sòlida formació tradicional, Gargallo es consolida en la Barcelona modernista i amplia els seus coneixements amb els viatges a París del 1903, 1907 i 1909. A partir del 1907 comença un fructífer procés d’investigació en l’ús de nous materials metàlics (xapes de coure, ferro, llautó i plom) i en la recerca d’un llenguatge personal i innovador.
Sense abandonar la figuració i mantenint el seu interès preferent per la representació del cos humà, al llarg de tres dècades (repartides entre Barcelona i París) assoleix un apassionant procés d’alliberament físic de l’escultura, ja que des de l’embalum rodó i mitjançant la inversió de volums, el progressiu alleugeriment de la massa, la supressió total de la matèria i la fragmentació i l’elisió dels elements significants de la figura, arriba a convertir el buit, els espais induïts i la llum recollida, en factors decisius de la construcció escultòrica.
En aquesta conferència estudiarem l’obra de Pablo Gargallo i ens centrarem en el seu treball a Barcelona: Hospital de Sant Pau, Palau de la Música Catalana, Plaça de Catalunya, Estadi Olímpic Lluís Companys … etc.
GARGALLO I BARCELONA
Imma Fontanals
Isidre Grau
Gargallo, junt amb Picasso i Casals, són els tres grans Paus que la cultura catalana va aportar al món en plena renovació dels llenguatges artístics en el tombant del segle XX. Gargallo només va viure 53 anys, però va ser molt prolífic.
Pablo Gargallo nascut a Maella (Saragossa) el 1881, fill d’un pagès que el 1888, arran de l’Exposició Universal, va emigrar a Barcelona per millorar la vida i va ser Cap de Bombers del Liceu. Per tant, el noi es va escolaritzar i va créixer en l’efervescència constructora de la ciutat. El 1901 va estudiar a la Llotja i aviat va freqüentar els cercles artístics d’Els Quatre Gats, malgrat el seu caràcter introvertit i d’esperit religiós. Va treballar en un taller de terrissaire i aviat en el taller de l’escultor Eusebi Arnau, que estava treballant en les nimfes del Palau de la Música. És l’època d’enderrocar les antigues muralles i créixer cap a l’Eixample, un gran camp d’experimentació per als arquitectes modernistes, fent una simbiosi de l’escultura amb totes les arts.
Però ell sentia la inquietud de trobar un llenguatge propi de l’Home Nou que estava sorgint de tants canvis tècnics i ideològics. Hi havia molts artistes coneixedors de l’ofici, amb bon nivell acadèmic i tècnic, però participaven d’una sensibilitat general que els duia a indagar un art diferent, ja que no els satisfeia crear igual que abans.
El 1903 se’n va un any a París, el centre cultural del món, i allà tracta amb Picasso, Modigliani, Miró, a més d’admirar Rodin. De nou a Barcelona, la Sala Parés li ofereix una exposició amb l’obra de París (bronze, marbre). Llavors coneix l’arquitecte Domènech i Muntaner, que ja treballa a l’Hospital de Sant Pau, la Casa Lleó Morera i el Palau de la Música, on li encarregarà que s’ocupi de les Valquíries que hi ha a cada banda del prosceni. Tanmateix, és una època de treball en grup, sense gaires personalismes.
El 1907 torna a París, en plena formulació del cubisme -quan Picasso pinta “Les senyoretes d’Avignon” i Einstein acaba de publicar la Teoria de la Relativitat-, i ell també busca la manera de representar la realitat des de diferents plans trencant els límits de l’escultura. Quan el 1911 D’Ors formula el Noucentisme, ell també col·labora amb l’Almanac Noucentista, amb uns dibuixos que treballen la profunditat, i el 1913 fa un cap de Picasso molt personal. És el 1913, a París, quan Miró i una colla d’amics li preparen un sopar per presentar-li Magali Tartanson, que es convertirà en la dona de la seva vida i en la mare de la seva única filla, conseqüent amb el seu tarannà reservat i poc faldiller. Quan esclata la Primera Guerra Mundial, a França no l’accepten per anar al front i torna a Barcelona, amb l’ajuda de Picasso, i el 1921 serà professor d’Escultura i Mestre de Repujat a l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art i impartirà classes a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona. El 1922 és quan neix la seva filla Pierrette, en una època de gran estabilitat familiar i maduresa creativa, mentre continua preocupat amb la importància del buit (la no matèria) dins l’escultura. D’aquesta època són el retrat de Magali, “Tragèdia” (el rostre d’una dona amb la boca oberta, buida), el retrat d’Angel Fernández Soto (el cap i la mà separats pel buit), la “Jove espanyola”, la “Maternitat excavada” (amb moltes concavitats), etc.
L’arribada de la Dictadura el 1923 suposa un tall en les seves activitats i, per solidaritat amb un company acomiadat, ell se’n va definitivament a París, on viu la seva dècada més fructífera, amb obres com la petita màscara del Pierrot, la Ballarina espanyola, Kiki de Montparnasse, Greta Garbo, i el Profeta (1933), on conjuga la depuració classicista, l’esquematisme, la fragmentació, l’elissió del volum i el buit.
El 1934, quan estava fent una conferència a Reus, es va trobar malament pels seus problemes d’asma i es va morir. Bona part de la seva obra està recollida en un petit museu de Saragossa, molt recomanable de visitar.
Una exposició molt clara i ordenada de la figura i l’obra del gran renovador de l’escultura moderna, acompanyada d’imatges de la seva producció més representativa.