ENRIC GRANADOS, EL CENTENARI D’UN SOMIADOR
20 d’abril 2016
Compositor, director d’orquestra i cor, pianista i pedagog. Ha obtingut nombrosos premis tant en el camp de la composició com en el de la direcció, destacant el Premi d’Honor de Direcció d’Orquestra del Conservatori Superior de Barcelona o el Premi de Composició de la Fundació Orfeó Manresà.
En el camp de la direcció abasta grans obres clàssiques (Rèquiem de Mozart, la Simfonia núm. 5 de Beethoven, la Missa núm. 2 de Schubert, el Glòria de Vivaldi, el Rèquiem de Fauré,), així com estrenes de compositors contemporanis arreu del territori espanyol i també a Viena.
Ha composat obres per a cor, orquestra, per a instruments, musicals i òperes. Ha estat el compositor en exclusiva de l’acte central dels concerts familiars del centenari del Palau de la Música Catalana, amb la cantata “Sent Cent” per a cors, piano i percussió.
Amb el Cor de l’Orfeó Lleidatà ha estat nominat als Premis Enderrock pel seu darrer disc CHRISTMAS.CAT amb versions pròpies de nadales de tota la vida.
Músic inquiet i innovador, Pedro Pardo ha renovat la idea de concert coral amb el Cor de l’Orfeó utilitzant nous formats visuals que han revitalitzat la pròpia formació vocal i l’han dut a cantar a escenaris com el Teatre de la Llotja de Lleida, el Palau de Congressos de Tarragona o el mateix Palau de la Música Catalana. En aquest aspecte, ha format part com a jurat del concurs de TV3 OH HAPPY DAY!. Col·labora en el programa EL SUPLEMENT de Catalunya Ràdio fent difusió de la música clàssica.
ENRIC GRANADOS, EL CENTENARI D’UN SOMIADOR.
Aquest any es commemora el centenari de la mort del compositor lleidatà Enric Granados. Va ser una mort tràgica, prematura i gens esperada, ja que va morir ofegat a l’Atlàntic quan el vaixell on viatjava va ser torpedinat per un submarí alemany en plena Primera Guerra Mundial.
La vida de Granados no va ser fàcil i sempre va haver de lluitar molt per poder tirar endavant els seus projectes i les seves composicions. Malgrat aquesta lluita, Granados no va defallir i va aconseguir un èxit mundial que mai abans un compositor espanyol havia ni tan sols somiat: l’estrena d’una òpera al Metropolitan Opera House de Nova York.
Com va ser la vida d’aquest músic genial? Quina influència va tenir en les següents generacions de músics catalans? Quin va ser el seu estil musical? A través d’algunes de les seves composicions coneixerem al pianista lleidatà i la seva relació també amb la ciutat de Cerdanyola.
ENRIC GRANADOS, EL CENTENARI D’UN SOMIADOR
Pedro Pardo Bañeres
Josep Fatjó
A través d’algunes de les seves composicions ens adonem que aquest gran desconegut que és Enric Granados va obtenir, amb molta força de voluntat i perseverança, un gran èxit mundial malgrat la seva mort prematura.
Enric Granados, lleidatà de naixement (1867), és més conegut pels carrers que porten el seu nom que no pas per la seva obra musical. Era fill d’un militar destinat a aquesta ciutat. Posteriorment va residir a les Illes Canàries i, finalment, a Barcelona. De ben jove va destacar per les seves qualitats musicals i als dotze anys ja va fer un concert davant de Pedro II, emperador del Brasil. Va tocar amb Isaac Albéniz i Manuel de Falla quan tenia quinze anys i als setze va estudiar composició i harmonia. Quan va morir el seu pare, va haver de començar a fer concerts de piano per alguns bars de Barcelona, especialment al bar Las Delícias, per tal de mantenir la família. També va començar a donar classes de música. Va marxar a París a estudiar al Conservatori gràcies a un mecenes, pare d’una seva alumna, però en arribar-hi es va posar malalt de febre tifoide havent de fer llit durant tres mesos. Això li va impedir matricular-se per haver-se exhaurit el termini. Amb tot, va seguir vivint a la capital francesa donant aules particulars i va tenir l’oportunitat de conèixer Claude Debussy, Maurice Ravel i Ricardo Viñes. Quan va tornar a Barcelona el 1889, als vint-i-dos anys, va començar a fer recitals i a compondre petites peces musicals, però sempre més a prop dels compositors romàntics del XIX que no pas dels seus coetanis impressionistes. En aquella època va compondre les Danzas españolas.
Es va casar amb Amparo Gal, i va crear l’ Academia Granados, després Academia Marshal. Juntament amb Amadeo Vives i Lluís Millet, va fundar l’Orfeó Català i, en aquesta època, es construí el Palau de la Música, lloc escollit per Granados per estrenar moltes de les seves obres. La relació que va mantenir amb Vives i Millet es va refredar per divergències polítiques principalment pel caire catalanista que aquests volien donar a l’Orfeó, mentre que Granados no hi estava d’acord. Va compondre El cant de les estrelles, un cant coral per a orgue, piano i triple cor de dones que començava amb un solo de piano de deu minuts.
A Madrid va descobrir l’obra de Francisco de Goya i es va enamorar de l’esperit classicista del pintor. Arran d’això va compondre els dos quaderns de Goyescas i amb aquesta obra li arribà la fama internacional. L’Òpera de París li demanà que en fes una versió en Òpera, però en esclatar la primera Guerra Mundial li van proposar estrenar-la al Carnegie Hall de Nova York on obtingué un èxit clamorós i a més, en va fer un primer enregistrament en pianola. Va aprofitar per fer una gira pels Estats Units amb Pau Casals, amb el que mantingué una relació professional i d’amistat important. L’Intermezzo de Goyescas el va escriure la nit abans de l’estrena. Era un solo de violoncel en honor al seu amic. També va fer un concert a la Casa Blanca amb recepció del president Wilson.
La seva relació amb Cerdanyola data de començaments de segle. Hi havia passat algunes temporades com estiuejant i s’havia relacionat molt amb el pintor Ismael Smith, amb qui va fer un últim sopar a Londres, però se’n tenen poques dades.
Va morir, junt amb la seva dona, en el naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys, quan tornava d’Anglaterra a Espanya el 24 de març de 1916.
Excel·lent exposició sobre aquest compositor/pianista tan proper i alhora tan poc conegut.