Crònica Monogràfic 2016

RESUM DE LES SESSIONS DEL SEMINARI SOBRE

“EL MÓN ACTUAL: D’ON VENIM, ON SOM I ON ANEM?”

Lluís Sáez i Giol

El món actual és conseqüència d’una doble transició cultural que han sofert les societats occidentals. En un primer moment, es va passar d’un estil de vida acorde amb el que coneixem com a “societat tradicional” al que anomenem com a “Modernitat” o “societat moderna”. Aquesta profunda transició s’inicia entre finals del segle XV i inicis del segle XVI, i hom considera que es consolida a finals del segle XVIII, tot perdurant fins avui dia.
El que caracteritza tota societat tradicional són trets com la seva intensa religiositat i elevada sacralització de la vida quotidiana. Predomina el pensament màgic, que atribueix a causes metafísiques bona part dels fenòmens quotidians. Weber se’n refereix parlant de “l’encantament” (d’encanteri) del món. Són societats que basen els seus valors, normes i costums en els textos sagrats i en les llegendes ancestrals. Són també societats estàtiques, la veritat és absoluta i per tant immutable, i hom veu la Història com un cicle d’etern retorn. Ajuda el fet de que els canvis importants siguin a llarg termini, i travessin diverses generacions.
Quant a les relacions socials, es té el que Tönnies anomena una mentalitat “comunitària”, basada en un fort sentiment de pertinença als grups primaris amb els que hom es relaciona, basat en vincles emocionals. Són societats col·lectivistes, i els individus viuen les seves biografies condicionades per les institucions socials que estan per damunt d’ells i per les seves figures d’autoritat. A canvi, hi ha una forta solidaritat de grup, tot i que també es demana de tothom una uniformitat asfixiant.
La recuperació dels clàssics en el Renaixement portarà a un gir en la mentalitat, que passa a ser antropocèntrica. Els pensadors de la Il·lustració defensen el coneixement racional i científic enfront del pensament màgic, així com també els drets i l’autonomia de l’individu. El seu ideari poc a poc s’obrirà camí, fins que esclati en les revolucions liberals arreu d’Europa i a Amèrica del Nord. La nova societat moderna és una societat que creu en el progrés mitjançant la ciència i la raó. El món es secularitza, privatitzant-se la moral religiosa, separant-se l’Església i l’Estat, i perdent influència la religió en les vides quotidianes i en les explicacions dels diversos fenòmens (Weber en dirà “desencantament del món”). Hom reivindica la seva llibertat de triar, des de la seva pròpia vida als seus propis governants: és emblemàtic el famós “sapere aude” (atreveix-te a pensar!) de Kant. Sorgeixen les utopies col·lectives. La societat viu el naixement d’un ideari individualista, però que alhora es projecta col·lectivament en els grans reptes socials que requereixen accions solidàries, tot i que ara són voluntàries. A això es refereix Tönnies quan diu que s’ha passat de la “comunitat” a l’“associació”. Els vincles entre persones són racionals, per interessos o afinitats, ja no obligats per la pertinença al grup, que també es pot trencar. Hom ja no és part del grup i el grup part d’ell: hom ara s’associa o es desvincula dels grups quan vol. En definitiva, l’individu és més lliure, però els lligams socials són més febles, i això redunda en una minva de la seguretat que donava el propi grup.
La societat moderna és una societat optimista, de cara al futur. I realment els avenços científico-tecnològics, l’adveniment de la democràcia, els drets socials, l’extensió de l’educació i fins i tot el consum de masses es consideren grans fites de la Modernitat. Però cap a finals del segle XX la Modernitat entra en crisi. No tothom viu satisfactòriament tanta llibertat, sobretot quan se sent sol en moments de crisi personal. Però alhora la Modernitat no ha assolit tot el que va prometre: el progrés científic s’ha pagat amb la degradació mediambiental, i no sempre la ciència s’ha emprat per a fins humanístics. Més encara, cada cop desconfiem més dels elements artificials que envolten les nostres vides. Com dirà Ulrich Beck, som en una “societat del risc”. D’altra banda, tampoc no hem assolit les societats perfectes que ens prometien les successives utopies (la utopia liberal, la utopia socialista, o la utopia –que no fou, en ser derrotada– del maig del 68). Fins i tot la quasi-utopia més reeïxida, la dels anomenats Estats del Benestar, viu moments de crisi, en l’actualitat. De fet, les utopies no han donat lloc a societats perfectes, i a sobre han sorgit espantoses distopies, com la societat nazi a l’Alemanya dels anys 30 i 40. Ni la democràcia s’ha salvat d’entrar en crisi, un cop s’ha vist fins a quin punt les democràcies liberals pròpies de les societats capitalistes eren domesticades pels poders fàctics econòmics, condicionant-les a favor dels seus interessos sense fer cas de les majories populars. D’aquell vell somni de la Modernitat, doncs, al final n’ha quedat un profund desencant.
Aquest desencant explica la segona transició cultural: de la Modernitat al que Lyotard el 1979 va anomenar la “Postmodernitat”. Deslegitimades les ideologies i caiguts els mites de la raó i del progrés, entre d’altres, ens instal·lem en una mena de nihilisme existencial. La caiguda de les institucions continua, i l’individu decideix pel seu compte la seva pròpia vida, però ara envoltat de riscos i d’incerteses. Tot i amb això, no renuncia a fer-se la “vida a la carta” en tots els camps, i no accepta cap precepte moral imposat externament com no sigui el que ell decideixi adoptar. Lipovetsky veurà en aquesta tendència una societat que ja només accepta ètiques mínimes per al seu funcionament, i que en casos extrems porta a un “individualisme irresponsable”, en paraules del mateix autor. També Beck considera que el procés d’individualització ha seguit el seu curs. Només que ara vivim un individualisme egocèntric, cada cop més desconnectat de les causes col·lectives. Valors com la lleialtat i el compromís van a la baixa en un món on tot és a curt termini i on res no dura, com ens expliquen Richard Sennett i Zygmunt Bauman. Aquest darrer ens diu a més que som en una societat líquida, on els valors i les conviccions personals són inestables i canvien amb facilitat, i on establim llaços febles amb els altres i som aversos al compromís. A canvi, ens centrem en nosaltres mateixos i cerquem la plenitud en l’hedonisme i la cultura del plaer. En una societat mediàtica, practiquem el culte a la imatge i vivim el present gaudint-lo tant com es pugui, sovint sense pensar en el futur. Sobreconsumim, comprant fins i tot amb uns diners que no tenim, que són només una expectativa. I volem la vida fàcil i som reticents a l’esforç i poc resilients enfront de la frustració.
Però les incerteses continuen, i mentre la secularització continua en relació a les religions tradicionals (que són encara col·lectivistes i moralistes, quan això ja no es porta), ens refugiem en noves creences esotèriques, en manuals d’autoajuda, o en elements de religions exòtiques descontextualitzats. Revifa un nou pensament màgic, es produeix una mena de “reencantament del món”.
És per tot això que diem que vivim una autèntica crisi de valors. S’estan perdent els valors col·lectius, i creixen les actituds egocèntriques i insolidàries. Estan en declivi cultures com la de l’esforç i la de l’estalvi, així com també el compromís, a tots els nivells. Cerquem la felicitat pel plaer, però no deixem l’angoixa: només així s’expliquen les actituds evasives, el presentisme, el narcissisme desaforat, l’auge de les psicopatologies, l’aparició de noves addiccions, i fins i tot l’aparició d’actituds immadures en joves i no tan joves que ha portat a alguns autors a parlar de la “síndrome de Peter Pan”. Probablement, moltes de les actituds postmodernes, en realitat, més aviat han contribuït a eixamplar el buit existencial.
Mentrestant, al nostre voltant la darrera revolució tecnològica ha capgirat les coses i ha propiciat la globalització: vivim més interconnectats que mai i som més interdependents que mai. Però aquesta globalització s’ha fet a la manera neoliberal, desregulant les barreres comercials i liberalitzant tots els moviments econòmics i financers. La conseqüència ha estat la proliferació de les deslocalitzacions empresarials, dels paradisos fiscals i de l’especulació financera global, fins a desembocar en la crisi del 2008. De resultes d’aquesta crisi i del progressiu desballestament de l’Estat del Benestar (cosa que ja venia succeint des dels anys 90), han augmentat les desigualtats arreu, en detriment de les classes mitjanes i de les classes baixes, que són les que més han estat colpides pels efectes de la crisi.
En l’escena internacional, els Estats han entrat en crisi com a institució, i s’han vist forçats a buidar-se de competències bé cap amunt (en organitzacions supranacionals, com la Unió Europea), bé cap avall, descentralitzant-se. Però encara i així arrosseguen una creixent crisi de legitimitat i una crisi d’operativitat –que al seu torn deriva de la crisi fiscal per causa de la globalització i de les deslocalitzacions de què parlàvem abans–. Tant és així, que Dani Rodrik s’ha fet famós pel seu trilema, on considera que la pervivència dels estats juntament amb la globalització econòmica liberalitzada és possible, però a costa de perdre la democràcia, perquè entraríem en una mena de “dictadura de mercat”. Una opció alternativa és mirar d’integrar globalització econòmica i democràcia, però llavors seria a costa de l’estat com a institució, que ja no serviria. Finalment, de voler mantenir els estats com fins ara havien estat i també la democràcia, només seria possible renunciant a la globalització econòmica neoliberal que avui és a l’ordre del dia.
Clar que la globalització tampoc no ha estat una bassa d’oli, sinó que està portant molts altres conflictes. Un dels més actuals és el conflicte cultural entre les societats occidentals i el fonamentalisme islàmic. Huntington va parlar del “xoc de civilitzacions”, per dir que a partir d’ara els conflictes serien entre civilitzacions culturalment diferenciades, per tal d’imposar al nou món global cadascú la seva cultura. La interpretació de Barber és diferent: per a ell, el món de les empreses multinacionals, que promou el consumisme postmodern, galvanitza determinats sectors d’algunes societats tradicionals allà on va. Ho veuen com una nova invasió occidental, ara cultural i econòmica, i per tant es retroalimenta el fonamentalisme religiós i tradicionalista. Aquest fonamentalisme pretén el retorn a les formes tradicionals que tan poca llibertat deixaven a l’individu, però a les empreses multinacionals tampoc no els agrada la democràcia, perquè limita la seva maniobrabilitat. Barber advoca, precisament, per reforçar la societat civil enfront d’aquestes dues forces disgregadores.
És evident, doncs, que som en un món en crisi. Sorgeixen alternatives econòmiques que busquen aturar el consumisme, com les teories del decreixement o l’economia col·laborativa; també van madurant alternatives polítiques que pretenen caminar cap a una democràcia real, tot i que el desencant polític també fa créixer l’extrema dreta i el populisme xenòfob. Enfront de la passivitat postmoderna de cultura egoica, i enfront dels intents per retornar al passat tradicionalista, hi ha també una alternativa que advoca per refundar la Modernitat i preservar els seus valors essencials, però sense repetir els errors històrics. Els neomoderns diuen que cal tornar a conciliar els valors individuals i els valors col·lectius, però no és empresa fàcil. Sobretot en temps de tribulacions, com els actuals, en què som en una autèntica cruïlla de camins. Almenys ens n’hem adonat –una mica, ni que sigui– de que estem en crisi i de que alguna cosa va malament. Hi ha diversos camins oberts… caldrà veure quin és el que triem.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA:

 

  • Bauman, Zygmunt (1999): Modernidad líquida. Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica.
  • Bauman, Zygmunt (2001): La postmodernidad y sus descontentos. Madrid, Akal.
  • Bauman, Zygmunt (2001): La sociedad individualizada. Madrid, Cátedra.
  • Bauman, Zygmunt (2005): Amor líquido: acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. México, Fondo de Cultura Económica, 2005.
  • Bauman, Zygmunt (2007): Vida de consumo. Madrid, Fondo de Cultura Económica.
  • Beck, Ulrich (1992): La sociedad del riesgo. Barcelona, Paidós, 2006.
  • Beck, Ulrich; Beck-Gernsheim, Elisabeth (2003): La individualización. Barcelona, Paidós.
  • Beck, Ulrich (2009): El Dios personal. Barcelona, Paidós.
  • Camus, Albert (1942): El mito de Sísifo. Madrid, Alianza Editorial, 2012.
  • Castells, Manuel (2006): La sociedad red. Madrid, Alianza Editorial.
  • Durkheim, Émile (1897): El suicidio. Madrid, Akal, 1989.
  • Giddens, Anthony (1990): Consecuencias de la modernidad. Madrid, Alianza Ed., 2008.
  • Giddens, Anthony (1995): La transformación de la intimidad. Madrid, Cátedra, 2004.
  • Giddens, Anthony (1999): Un mundo desbocado. Madrid, Taurus, 2000.
  • González-Carvajal, Luis (2005): Ideas y creencias del hombre actual. Santander, Sal Terrae.
  • Habermas, J.; Baudrillard, J.; Said, E. et alt. (1985): La postmodernidad. Barcelona, Kairós, 2000.
  • Habermas, Jürgen; Putnam, Hillary (2008): Normas y valores. Madrid, Trotta.
  • Han, Byung-Chul (2012): La sociedad del cansancio. Barcelona, Herder.
  • Han, Byung-Chul (2014): Psicopolítica. Barcelona, Herder.
  • Lipovetsky, Gilles (1983): La era del vacío. Barcelona, Anagrama, 2003.
  • Lipovetsky, Gilles (1992): El crepúsculo del deber. Barcelona, Anagrama, 2005.
  • Lipovetsky, Gilles (2006): La felicidad paradójica: ensayo sobre la sociedad de hiperconsumo. Barcelona, Anagrama, 2010.
  • Lyotard, Jean-François (1979): La condición postmoderna. Madrid, Cátedra, 2006.
  • Rodrik, Dani (2011): La paradoja de la globalización. Barcelona, Antoni Bosch editors, 2012.
  • Sassen, Saskia (2007): Una sociología de la globalización. Madrid, Katz Barpal Editores.
  • Sennett, Richard (1998): La corrosión del carácter. Barcelona, Anagrama, 2003.
  • Sennett, Richard (2012): Juntos: rituales, placeres y política de cooperación. Barcelona, Anagrama.
  • Tönnies, Ferdinand (1887): Comunitat i associació. Barcelona, Edicions 62, 1984.
  • Vattimo, G.; Mardones, J.M. et alt. (1990): En torno a la postmodernidad. Barcelona, Anthropos, 2003.
  • Weber, Max (1905): L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Barcelona, Edicions 62, 1984.