Dimecres, 1 de juny de 2016
ANTECEDENTS I CONSEQÜENTS DE L’ARQUITECTURA AGRÀRIA DEL SEGLE XX. ELS CELLERS COOPERATIUS DE LES COMARQUES TARRAGONINES
RAQUEL LACUESTA
Doctora en Història de l’Art i pedagoga. Acadèmica de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Premi Nacional de Patrimoni Cultural 1997 per la restauració de La Pedrera (Casa Milà, d’Antoni Gaudí).
Autora o coautora de nombroses publicacions i conferenciant. D’entre els llibres més recents destaquen: Les Catedrals del Vi, Modernisme a l’entorn de Barcelona, El Modernisme perdut. La Barcelona antiga i la Barcelona de l’Eixample (2 volums), El Palau dels Artesans. El Palau Güell i Joies del Noucentisme.
A la primera dècada del segle XX, el moviment cooperatiu agrari sent la necessitat de crear uns espais dignes i aptes per a la producció de vi que representin un autèntic canvi en la seva redempció social i econòmica. Els grans viticultors privats ja han iniciat un procés que els està ajudant a obtenir resultats positius i a donar prestigi als seus productes i en el qual impliquen arquitectes de primera línia: Codorniu encarrega a Josep Puig i Cadafalch les seves caves de Sant Sadurní d’Anoia i Eusebi Güell encarrega el celler de Garraf a Antoni Gaudí. Aquest exemple és emulat pels cooperativistes per aixecar els seus cellers sense complexos; prenen una iniciativa sense retorn que es manifestarà, a la segona dècada del segle, i a l’empara de la Mancomunitat de Catalunya, en l’aixecament d’uns magnífics edificis agrícoles que tindran com a aval el fet de passar a la història com a “arquitectura d’autor”. Arquitectes joves, com Domènech Roura, Cèsar Martinell o Bernardí Martorell, formats per aquells mestres, seran els responsables dels projectes d’uns cellers que de seguida rebran el nom de “catedrals del vi”. Comença, aquí, la monumentalització del camp per mitjà d’edificis civils, rurals, de la mà d’una pagesia modernitzada i emprenedora.
ANTECEDENTS I CONSEQÜENTS DE L’ARQUITECTURA AGRÀRIA DEL SEGLE XX.
ELS CELLERS COOPERATIUS DE LES COMARQUES TARRAGONINES
Raquel Lacuesta
Josep Fatjó
A la primera dècada del segle XX, els grans viticultors privats van iniciar un procés que els va ajudar a obtenir resultats positius i prestigi als seus productes. Aquest exemple va ser emulat pels cooperativistes i van aixecar els cellers sense complexos a l’empara de la Mancomunitat de Catalunya.
Efectivament, els grans viticultors privats van voler emular el seu poder tal i com s’havia fet al llarg de la història quan s’aixecaven catedrals, palaus i castells. Codorniu, per exemple, va demanar a Puig i Cadafalch que construís les caves que, encara avui, es segueixen utilitzant. S’iniciava, d’aquesta manera, la “monumentalització del camp”. Els cellers començaven a formar part del paisatge rural i també de l’urbà.
Arran de l’arribada de la fil·loxera a Catalunya (1879-1893) es va crear la “llei anti fil·loxera” per evitar que aquesta entrés dins del Principat. Es van produir conflictes socials entre propietaris i pagesos arran dels contractes de “rabassa morta” i per això es van començar a crear les primeres associacions agràries i els primers sindicats agrícoles.
En època de la Mancomunitat de Catalunya (1914–1923) es van construir noranta cellers cooperatius a tot l’Estat dels quals setanta–cinc estaven ubicats a Catalunya. Prat de la Riba propugnava “un sindicat a cada poble”.
“Les Catedrals del vi”. El paisatge agrícola començava a canviar. Els pobles viticultors més potents, a través dels seus sindicats i amb l’ajuda de la Mancomunitat, construïen els seus cellers cooperatius, especialment a les zones vitivinícoles del Priorat, Terra Alta, Penedès… Però tot va començar a la comarca del Garraf quan Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’un celler amb una capella incorporada. Una de les primeres obres mestres de l’arquitecte. Començava d’aquesta manera el que s’anomenaria “arquitectura d’autor” perquè fins aleshores solament s’havien creat, esporàdicament, algunes construccions rurals, algunes remarcables, com la Casa de les Tines de Talamanca (1857) i alguns cellers en masies medievals o les avui restaurades Tines de Solanes. Era el que avui anomenem “arquitectura anònima”.
Però va ser a les comarques tarragonines, principalment, on es van desenvolupar les millors tendències en arquitectura rural. A l’Alt Camp, el Sindicat Agrícola d’Alió, el Sindicat Agrícola del Pla de Santa Maria, Cornudella, Falset, Montblanc…
Noms com Claudi Duran, Domènech i Roura (fill de Domènech i Montaner) i uns quants més, van ser els creadors de la gran majoria d’aquests cellers, però el que més va destacar per la innovació arquitectònica va ser Cèsar Martinell que va construir prop d’una desena de cellers cooperatius (cal destacar el de Pinell de Brai, Barberà de la Conca, Gandesa, etc.) Va ser l’artífex de la modernització agrària a Catalunya (utilització d’arcs parabòlics, materials naturals del terreny: maó i pedra natural; tines de ciment armat…) i també va ser un gran pedagog i dibuixant així com un humanista consumat.
Bonica i interesant conferència sobre “les catedrals del vi” que ha ajudat a ampliar els coneixements adquirits a la sortida a les Terres de l’Ebre.