Crònica 2 de novembre 2016

 

copy-aulalogo1-e1381699377576.jpg

       Dimecres 2 de novembre de 2016

JOAN VIVES

Flautista de bec, professor d’història de la música i divulgador musical català. Inicià la seva formació a l’Escola de Música de Mataró i estudià flauta de bec al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, obtenint per unanimitat els premis d’honor de “Grau Professional” (1986) i “Grau Superior” –Virtuosisme- (1988).
Va començar l’activitat concertística el 1980 amb diferents grups de cambra i orquestrals, com el Trio “Unda Maris”, realitzant concerts per Alemanya, Àustria, Itàlia, França, Andorra, i arreu de l’Estat Espanyol. També enregistraments discogràfics, radiofònics i per a televisió. Menció d’Honor en el “Concurs Permanent” de Joventuts Musicals d’Espanya (1982), 2n Premi a la “Muestra Nacional de Música de Cámara” (1989) i Medalla d’honor de l’ordre del “Mèrit Cultural” atorgada pel Ministeri de Cultura de la República de Polònia (2005).
Actualment és integrant de diferents grups com “Els Ministrils” quintet de bec, “Quartet de bec de Sant Simó” o el “Conjunt barroc del cafè”.
El seu vessant de divulgador musical el porta a fer gran quantitat de xerrades, conferències, cursos i seminaris arreu de Catalunya. És locutor-redactor de Catalunya Música des de l’inici de les seves emissions el 1987 conduint programes i fent transmissions en directe d’òperes i concerts de l’OBC. També és professor d’història de la música a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).
MANUEL DE FALLA. (Cadis 1876 – Alta Gracia, Argentina 1946). Compositor andalús de renom universal. Amb els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados seria el tercer dels noms que conformen la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol. Fou també un dels primers compositors d’aquesta tradició que es va donar a conèixer a tot Europa i Amèrica superant l’aïllament de la música hispànica del segle XVIII. De la seva obra podríem destacar El sombrero de tres picos, La vida breve, Noches en los jardines de España, L’Atlàntida (inacabada, basada en un poema de Jacint Verdaguer)… Però segurament la seva obra més coneguda és El amor brujo, un ballet-pantomima compost el 1915 però que després de la revisió per a orquestra i mezzo-soprano fou estrenada a Madrid el 1916, ara fa cent anys. Després de la guerra civil, Falla va autoexiliar-se a l’Argentina on va morir l’any 1946.

MANUEL DE FALLA, L’EMBRUIX MUSICAL

                                                                                                 Joan Vives
 Josep Fatjó
Manuel de Falla, juntament amb Isaac Albéniz i Enric Granados, va conformar la trilogia de l’anomenat nacionalisme musical espanyol.
Va néixer a Cadis el 1876. Fill d’una família benestant, el seu pare es dedicava al negoci de consignatari de naus que vivia els últims anys de la seva esplendor econòmica abans de l’enfonsament de les restes de l’imperi colonial espanyol.
La seva mare el va iniciar a tocar el piano i ja de ben jovenet, i sota la influència de Haydn, va compondre algunes peces memorables. Als dinou anys composa un “Nocturn” que té més de Chopin que no pas d’allò que, amb els anys, li donaria un estil propi. “Les set últimes paraules de Crist en la creu” cada any per setmana santa es representava a la catedral per encàrrec d’una confraria de Cadis.
La música de l’època es basava en les melodies populars de cada regió (romanticisme) i se l’anomenava “Música nacionalista” tenint en compte que l’adjectivació no tenia connotacions polítiques.
Els seus pares no van dubtar a posar-lo en mans dels millors mestres, donades les seves capacitats musicals, però va ser en Felip Pedrell —professor d’Història de la Música i de Composició a Madrid— el que va ensenyar-li aquesta disciplina. Pedrell li va inculcar la pulcritud i la perfecció formal a l’hora de compondre.
Va crear “La vida breve” d’arrel popular i el 1907 marxà a París on va conèixer Albéniz i Ricard Viñes (pianista). També va coincidir amb Ravel i Debusy, músics impressionistes del moment. Allà va compondre “Siete canciones populares españolas” que obtingué un gran èxit a la capital francesa.
Sense deixar de ser música espanyola, les seves obres tenien una marcada influència francesa. Aquesta influència li venia donada pels impressionistes francesos. Una mostra d’això és “Noche en los jardines de España”. El 1914 torna a Madrid.
“El amor brujo” s’estrenà a Anglaterra el 1915. En aquesta obra la cantaora i bailaora Pastora Imperio en va ser la protagonista. També hi estrenà “El sombrero de tres picos” en la que Pablo Picasso va fer els decorats. En referència a aquesta obra, cal dir que en el seu testament va deixar escrit que volia que es destruís. D’aquest fet, constatat, no se n’ha arribat a conèixer el motiu.
Als anys vint compon “Concert en clave” que és un híbrid entre la música del barroc i el seu propi estil.
De Madrid va marxar a Granada on va impulsar molts esdeveniments musicals, artístics i culturals. Allà, en els darrers anys de vida, va viure apartat de tothom i en la més absoluta solitud i foscor. Trobant-se en aquesta ciutat, al 1936, es va haver d’enfrontar amb el drama de l’assassinat del seu amic Federico Garcia Lorca. Se sap que va fer gestions per tractar d’alliberar-lo, sense cap resultat.
Va marxar a l’Argentina el 1939 just acabada la guerra civil espanyola i ja no va tornar més a Espanya. Va ser allà on va començar la composició de la cantata escènica “L’Atlàntida” de Jacint Verdaguer. No la va poder acabar perquè va morir el 1946. La va concloure Ernesto Halffter. L’any 1961 sota la direcció del mestre Tolrà, Victòria dels Àngels en va fer la interpretació al Liceu de Barcelona.
Les seves obres no són moltes, però la seva qualitat és extraordinària.

Una gran exposició a càrrec del mestre Joan Vives que ens ha fet reviure la vida i obres d’aquest geni de la música espanyola.