Dimecres 16 de novembre de 2016
FRANCESC FOGUET

Professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctor en Filologia Catalana, diplomat en Teoria i Crítica del Teatre i màster universitari en Història de Catalunya.
Especialista en teatre català modern i contemporani ha publicat diversos llibres sobre el període de la guerra civil, el teatre en l’exili republicà i la censura del teatre català durant el franquisme. Ha escrit també biografies, entre elles Margarida Xirgu. Una vocació indomable (2002) i Margarida Xirgu, cartografia d’un mite (2010).
Ha format part del consell de redacció d’El Pou de Lletres i El contemporani i ha escrit diversos articles sobre història del teatre català a Serra d’Or, Revista de Catalunya, Els Marges, Estudis Romànics, entre d’altres. Com a crític teatral ha col·laborat en el suplement de cultura de l’Avui, la revista Assaig de Teatre i en l’actualitat al Quadern del diari El País i el setmanari El Temps.
Pertany al Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània i també al Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Coordina el Màster Universitari en Estudis Teatrals de la UAB i la Unitat de Lletres del Departament de Filologia de la UAB.

LA GRAN MARGARIDA XIRGU, VISTA DE PROP. Margarida Xirgu és una de les actrius catalanes amb més projecció internacional, un autèntic mite de l’escena catalana, espanyola i llatinoamericana. Aquesta conferència tracta d’alguns dels llocs comuns que envolten l’actriu, directora d’escena i pedagoga. Especialment aquests: 1) el mite dels orígens; 2) el mite dels seus inicis com a actriu; 3) el mite de l’”actriu revelació” a Madrid; 4) el mite de les gires americanes; 5) el mite de l’actriu “roja”; 6) el mite de la professora “exigent”; 7) el mite de la dona “puritana”, i 8) el mite de l’exili i el retorn. Des del coneixement de la figura de Xirgu, des del respecte i l’admiració, ens proposem de confrontar-ne el mite i la realitat per tal de poder situar l’actriu en el lloc digníssim que li correspon en la història del teatre.

LA GRAN MARGARIDA XIRGU VISTA DE PROP

Francesc Foguet

Josep Fatjó
La gran actriu catalana amb més projecció internacional és un autèntic mite de l’escena espanyola, llatinoamericana i de casa nostra. Cal confrontar-ne el mite i la realitat per tal de poder-la situar en el lloc que li correspon i dignificar-ne la figura.
El mite dels orígens: Va néixer a Molins de Rei el 1888, però Badalona, principalment, i també Barcelona, Madrid i Buenos Aires van ser les seves ciutats de referència.
Procedia d’una família menestral i als onze anys ja va començar a actuar. Als disset va fer d’actriu de reforç en una companyia d’aficionats (Gent Nova) a Badalona on es va empadronar. Enric Borràs la va fer anomenar Filla Adoptiva d’aquesta ciutat. A Badalona la van visitar Federico Garcia Lorca i Manuel Azaña president de la República.
Mite dels seus inicis com actriu: Va debutar al teatre Romea representant “Mar i Cel” de Guimerà (1906) i “Tristos Amors” (1907). Va fer de segona primera actriu al teatre Principal de Barcelona, però el reconeixement com a gran actriu li arribà amb l’obra “Salomé” el 1910. Per representar aquesta obra va haver d’aprendre a ballar. Pel fet d’haver de fer la dansa dels set vels, cosa que va produir un gran escàndol, va ser despatxada del teatre Principal i va haver d’anar al Paral·lel a representar-la. Aquell mateix any es va casar amb Josep Arnall.
Xirgu era una persona que s’aprenia els papers de memòria, cosa que no feien habitualment els altres actors i actrius perquè es refiaven de l’apuntador. Dedicava unes catorze hores al dia al teatre i no parava fins que s’aprenia el paper. El 1911 va fundar la seva companyia teatral passant a ser la primera dona empresària de teatre. El 1913 va fer la seva primera gira per Sud-amèrica i en tornar s’instal·là a Madrid.
Mite de “l’actriu revelació” a Madrid: Es va presentar al públic madrileny al teatre de la Princesa amb una obra de Santiago Rusiñol i la premsa la qualificà com “una gran actriu espanyola”. A partir d’aleshores només va parlar en castellà cosa que va produir un gran enuig a en Francesc Cambó en una visita que li va fer.
Va representar obres de Jacinto Benavente i Pérez Galdós. El 1919 va realitzar la primera fusió de la seva companyia amb la d’Enric Borràs. Estrenà “Mariana Pineda” de García Lorca amb escenografia de Salvador Dalí. També representà autors catalans en castellà (Sagarra).
Mite de les gires americanes: Faustino da Rosa, gran empresari, se l’emportà de gira a París i després a Sud-amèrica. El seu triomf va arribar a partir de l’esclat de la guerra civil espanyola el 1936 i es convertí en un gran referent teatral. Allà va estrenar obres d’Alberti i García Lorca entre altres. La mort d’aquest darrer, li va produir un gran abatiment.
Mite de l’actriu “roja”: Li deien “la Maria Guerrero de izquierdas”. Va ser l’actriu musa de la República tot i que ella ni ho pretenia ni n’era conscient. Va interpretar “Fermín Galán” d’Alberti, una obra molt provocadora. També va ser delegada del Govern Català a l’Uruguai que havia establert el president Tarradellas des de l’exili. El govern franquista li ho va fer pagar i li va confiscar tots els seus béns i la condemnà a l’exili permanent.
Mite de la professora exigent: Va ser Directora de l’Escola del Teatre Nacional. El seu lema era la consagració total al teatre i ser molt exigent en la feina. Va presidir el consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile.
Mite de la dona puritana: Quan va morir el seu marit, es va casar amb Miquel Ortín, actor i administrador de la seva companyia, amb el que sempre havia tingut molt bones relacions. També es deia que era lesbiana (per l’amistat amb Irene Polo), però és totalment fals.
Mite de l’exili i el retorn: Va dir que no tornaria més a Espanya mentre visqués Franco, però el 1949 va fer gestions per retornar. Des dels mitjans de comunicació franquistes va ser desprestigiada i menyspreada cosa que va fer que s’ho repensés i finalment no va tornar. Va morir a Montevideo i les seves restes van ser repatriades el 1988 i està enterrada a Molins de Rei.

Conferència que ens ha fet retrobar amb l’actriu catalana més internacional i amb menys reconeixement del que es mereix.