Dimecres,29 de novembre de 2017
VICENÇ LOZANO
Ha cursat les carreres de Periodisme i Història a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a periodista ha treballat a molts mitjans de comunicació: Ràdio Vic, El 9 Nou, Diari de Barcelona, Avui, Canigó, Primera Plana, Mundo Diario, El Correo Catalán, El País, RAI i TV3. També va treballar al Servei de Premsa de l’Ajuntament de Barcelona.
Ha cobert molts esdeveniments de gran importància: macrojudicis a la Màfia a Itàlia i Estats Units (1968), reporter durant una dècada al Pròxim Orient (Intifada i arribada d’Arafat), al Japó per l’aniversari de la fi de la II Guerra Mundial i les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, enviat a Sri Lanka per cobrir un tsunami, a la guerra dels Balcans a Sèrbia, Croàcia i Kosovo i a diverses eleccions polítiques: Grècia, Turquia, Alemanya …
Des del 1984 és especialista en el Vaticà i la política italiana. Ha estat enviat especial a Cuba per cobrir eleccions, congressos del Partit Comunista i fer reportatges sobre la dissidència.
Actualment treballa a TV3 com a redactor d’Internacional i com enviat especial als llocs on l’actualitat ho requereix.
CUBA, UN IMMENS PAIS PETIT. EL DIFICIL CAMÍ CAP A LA DEMOCRÀCIA.
A partir de la experiència del conferenciant en diversos viatges a Cuba i com a espectador d’excepció de diversos esdeveniments importants , repassem el règim dels germans Castro.
– La vida de la població, les relacions exteriors, la presència del camp de presoners de Guantànamo a l’illa, la dissidència externa i interna, etc.
– Les opinions del guardaespatlles de Fidel Castro que va entrevistar, el viatge del Papa Joan Pau II a L’Havana on comença “l’obertura” del règim, els dissidents de l’interior.
– La normalització dificil de relacions amb els Estats Units després d’un embargament fracassat. L’era Trump.
Un viatge apassionant per una illa caribenya plena de color i sabor. Una conferència amena i il.lustrativa que ens aproparà a aquesta realitat cubana que a vegades costa d’entendre.
CUBA. EL DIFÍCIL CAMÍ CAP A LA DEMOCRÀCIA
Vicenç Lozano
Josep Fatjó
Cuba, l’illa caribenya plena de color i sabor, no amaga la realitat en què viu. La difícil normalització de les relacions amb el món exterior i la política interna del país, complica el pas cap a la democratització.
Cuba és un gresol de bellesa i patrimoni artístic. És un país petit, però estratègicament important. Havia sigut colònia espanyola i havia tingut molt bones relacions comercials amb Espanya i, especialment, amb Catalunya.
Durant el règim dictatorial de Fulgencio Batista, es va establir una màfia que operava des dels Estats Units de la mà de Meyer Lansky. El tràfic d’esclaus i la prostitució estaven a l’ordre del dia.
La revolució (1953-1959) es va fer amb la finalitat de derrocar el règim del dictador i establir una democràcia molt transversal, però els Estats Units ho van veure com una amenaça. A partir d’aquí, els Estats Units van imposar l’embargament que ha durat fins fa poc temps. Durant els anys seixanta, i degut a la deriva comunista del règim revolucionari, hi va haver tretze dies en què el món es va trobar al llindar d’una guerra nuclear. Alguns revolucionaris com Matos, Eloy Gutiérrez i Arnaldo Ochoa, tot i haver estat fidels col·laboradors de la revolució, estaven en desacord amb la deriva comunista i dictatorial que van imposar Castro, el Che i Cienfuegos.
Algunes entrevistes periodístiques—fetes posteriorment i sempre sota control del règim— a alguns d’aquests dissidents, demostren aquesta divisió. Gutiérrez Menoyo s’exilia el 1961 i quan retorna a Cuba és empresonat fins l’any 1985.
Fidel Castro, president i comandant en cap (1959-2011) va resultar ser—segons fonts ben informades—un faldiller i un corrupte tot i ser una persona amable i loquaç. Un guardaespatlles seu explica en un llibre com n’era de corrupte i com vivia com un capitalista a la “seva” illa de Cayo Piedra, on tenia tota mena de luxes.
Quan va caure el mur de Berlín i el règim soviètic, Cuba va establir relacions amb Veneçuela, que va ajudar l’economia cubana sotmesa, encara, a l’embargament imposat pels Estats Units. Tal vegada l’únic resultat positiu de la revolució ha sigut aconseguir el 100% d’alfabetització de la població i tenir una sanitat avançada i gratuïta, però deficient. Els cubans viuen en cases en estat ruïnós que no s’han restaurat. El transport és del tot deficitari i el salari mig és de 20 euros mensuals. Per això els cubans diuen que “hay que resolver”, és a dir, s’han de buscar la vida i això comporta corrupció: mercat negre amb la benzina, el tabac, els comestibles, etc. (Encara hi ha cartilles de racionament). Diuen que es guanya millor la vida assegut en un banc que amb una feina estatal. Per aquest motiu el turisme i la prostitució (les Jineteras) s’imposa per tal de treure’s un sobresou. L’embargament sempre és l’excusa perfecte del règim davant les mancances bàsiques que pateix el país. Amb tot, el traspàs de poder al germà de Fidel Castro (Raúl), que és més pragmàtic i afable i menys dogmàtic, i la visita del Papa Joan Pau II, van propiciar una certa obertura temporal. Tot i així segueixen havent-t’hi presos polítics i molts detinguts temporals per tal de tenir controlada la població. L’any 1994 hi van haver 37.000 balseros que se les enginyaven per fugir de l’illa.
Pel que fa a la cultura s’ha de dir que tant en literatura com en música i també en esports, han destacat personatges reconeguts mundialment: d’Antonio Machín a Lucrécia passant per Sílvio Rodriguez i Bebo Valdés entre molts altres, i també en arts plàstiques.
El futur del país no és gaire esperançador. El substitut de Raúl Castro apunta ser Manuel Diaz, molt afí al règim revolucionari i continuista.
Clarificadora conferència. Un cop d’ull a la realitat passada i actual de Cuba de la mà d’un expert periodista que ha trepitjat el terreny i que és un bon comunicador.