Dimecres,13 de desembre de 2017

CONRADO XALABARDER

Especialista de reconegut prestigi internacional en l’àmbit de les bandes sonores. És el creador del web www.mundobso.com, la major web de bandes sonores comentades del món.
Crític de bandes sonores a la revista de cinema Fotogramas, ha col·laborat escrivint articles en nombrosos mitjans escrits.
Ha publicat diversos llibres sobre el tema i ha impartit conferències i seminaris a Espanya, Mèxic i Colòmbia.

LA MUSICA AL CINEMA. EINA DE COMUNICACIÓ

La xerrada tractarà sobre l’ús de la música al cinema, els seus efectes en l’audiència (tant emocionals com intel·lectuals) i incidirà en el discurs musical amb el qual es construeix la pel·lícula.
No s’abordaran assumptes musicològics, sinó cinematogràfics, i s’explicaran quins són els elements que conformen la música al cinema, perquè siguin compresos tant per músics com per aquells que no ho són.
La música cinematogràfica no consisteix només en la mera aplicació de música en una pel·lícula, sinó que pot participar de manera activa en la seva dinamització, explicació, ritme i fins i tot en l’aportació d’elements nous que el film no doni per si mateix però que necessiti.
Un bon compositor de cinema no és el que millor música escriu, sinó el que aconsegueix fer millor cinema amb ella.
La música és una eina especialment narrativa, que es pot planificar racionalment i que persegueix tant la comunicació emocional com la intel·lectual amb l’espectador.
Sense música, les pel·lícules queden menys explicades.

 

LA MÚSICA AL CINEMA. EINA DE COMUNICACIÓ

Conrado Xalabarder

 Josep Fatjó
La música, en el cinema, participa de manera activa en la seva dinamització i, sobretot, en l’aportació de nous elements que la mateixa pel·lícula no dóna.
El cinema és una manipulació. És ficció. A diferència d’altres Arts, no és un art únic perquè necessita de tot. La càmera, per exemple, n’és l’element fonamental i la música l’element més important.
La música és abstracta i no existeix en la vida real. Cada persona escull el moment en què la vol escoltar. En el cinema la música controla l’espectador, per això el seu objectiu és ficar l’espectador dins de la pel·lícula. La música ens dóna informació i té la capacitat de manipular-nos.
Cal distingir entre la música escoltada en un auditori (diguem-ne música global) i la que es compon per una pel·lícula. No tenen res a veure.
El primer exemple que veiem és la seqüència de l’assassinat a la dutxa a Psicosis d’Alfred Hitchcock. Els violins que acompanyen les punyalades sobrepassen aquestes amb escreix. La percepció visual són vuit punyalades, en canvi la percepció musical és de cinquanta-quatre.
En el cinema conviuen dos guions: el literari i el musical. A vegades coincideixen, d’altres la música dóna una informació que no dóna la imatge. També, en molts casos, la pròpia música vol contradir les pròpies imatges. Tal és el cas d’Els Borgia, que en una escena dramàtica, s’escolta una música suau i bonica. O en La naranja mecánica d’Stanley Kubrick —una pel·lícula intensament violenta— on sonen peces de Beethoven.
Per tal que la música sigui efectiva ha de ser selectiva. La música no ho pot explicar tot i al mateix temps ens pot produir sentiments equivocats i contradictoris. El cas del robot Wall-e fet de ferralla i lleig, la música ens el fa veure com una eina summament simpàtica.
En altres casos, com s’ha dit, la música parla per boca dels personatges. Tal és el cas del film Doce años de esclavitud on el protagonista de color no pot dir a ningú que havia sigut un home lliure i només a través de la música podem entendre els seus pensaments i sentiments. La música parla per ell. Igualment el cas d’una persecució de cotxes (un pare persegueix el cotxe del segrestador del seu fill), la música no és d’acció trepidant sinó que reflecteix el sentiment d’angoixa, de por i d’incertesa del pare.
Hi ha bandes musicals de pel·lícules que s’han fet tan famoses que aquestes pel·lícules es recorden més per la música que no pas pel seu guió o imatges.
Els musicals són un tema a part. Es pot donar el cas que es faci el guió de la pel·lícula en funció de les cançons que s’hi han de cantar.
La música en el cinema, doncs, té una funció molt concreta i fonamental: comunicar, informar, despertar sentiments i el més important de tot: ficar l’espectador en la pel·lícula.

La conferència ha fet un interessant recorregut pel paper de la música en el cinema, com a eina de comunicació fonamental, a càrrec d’un expert en la matèria.