Crònica 7 de febrer 2018

 

Dimecres, 7 de febrer  de 2018

ORIOL IZQUIERDO

 Professor de literatura i humanitats a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull). Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes, director literari d’Edicions Proa i ha col·laborat amb diversos diaris i revistes, com ara mateix amb el digital Vilaweb. És autor del llibre de poemes Moments feliços (2008) i un dels responsables de la nova museografia de Vil·la Joana Casa Verdaguer de la Literatura.

L’HOME ÉS UN ANIMAL QUE ES BUSCA.
MEMÒRIA DE JOSEP PALAU I FABRE

La poesia de Palau i Fabre, l’Alquimista, va enlluernar l’aprenent de lector que era Oriol Izquierdo. Després, a partir del 1988, en va esdevenir editor. En aquesta conferència fa memòria de deu anys de relació entre autor i editor i en proposa una lectura global de l’obra.

L’HOME ÉS UN ANIMAL QUE ES BUSCA
MEMÒRIA DE JOSEP PALAU I FABRE
Oriol Izquierdo

Josep Fatjó
Amb la lectura dels poemes més significatius de Palau i Fabre, ens endinsem en el seu món íntim sense deixar de banda la seva profunda coneixença de l’obra de Picasso.
L’any 2017 va fer cent anys del naixement de Josep Palau i Fabre. Ens centrem en el seu llibre Poemes de l’Alquimista per descobrir el poeta i s’analitzen tres punts fonamentals: la seva obra poètica, tancada el 1952, el personatge que dóna nom al llibre (l’Alquimista) i el text de reflexió filosòfica.
Quan el va completar tenia trenta–cinc anys i el va dividir en cinc apartats ben diferenciats. El primer llibre el va anomenar L’aprenent de poeta on reflexiona sobre la identitat del poeta. La seva identitat. Un dels poemes es titula, precisament “El poeta i Narcís” i ens parla d’ell mateix. També llegim “El primer amor”.
El segon llibre el titula l’Alienat, on ens mostra el moment de l’adolescència del poeta i on busca descobrir qui és. Llegim “Beatus Ille” on es projecta en un déu, un rei i un foll.
El tercer llibre l’anomena Càncer, conscient que aquesta malaltia no deixa de ser el creixement d’un cos estrany  dins del propi cos. Llegim “Sol” que és un dels temes centrals en la seva obra, la solitud.
El quart llibre, Laberint, l’escriu “amb la mà esquerra” per tal de ser més rigorós amb ell mateix  imposant-se, també, un temps brevíssim en l’execució.
El cinquè llibre i últim, Atzucac. És com un comiat. El final del recorregut vital i s’adona que no en té prou amb les paraules. Aquesta realitat li fa necessari cercar altres camins. Aquests camins els troba en el teatre, en l’assaig i en l’estudi de Picasso del que es fa especialista. També va escriure alguns contes.
Per què el nom de l’Alquimista? En l’antigor els alquimistes tenien l’obsessió de convertir les pedres o el ferro en or. Eren entre científics i mags. En aquest sentit, ell es considera alquimista perquè experimenta i investiga amb la poesia per arribar a la veritat a través de l’humanisme. “L’home és un animal que es busca”, va dir en una ocasió. Ell buscava figures a través de les quals poder parlar. Així doncs, imita els poemes —dinou— que Rosselló – Pòrcel no va poder escriure.  I així fa exercicis d’alienació i ventrilòquia.
Llegim “Cant Espiritual” que, tot i no ser creient, és un poema molt reeixit que ens recorda el de Joan Maragall al que tenia present a l’hora d’escriure’l.
Palau i Fabre era un home molt desconfiat. Era molt sord i arrossegava moltes tensions extremes. Llegim “La sabata”.
No va ser fins el 1984 que es va fer la primera reedició de l’Alquimista quan el conferenciant era l’editor d’edicions Proa.
Durant força temps es va “exiliar” a París per fugir del “puritanisme barceloní”, no pas del franquisme i es va dedicar, principalment, a escriure obres de teatre tot i que aquestes gairebé no s’han representat mai.
Va escriure molts llibres sobre Picasso—el veia com l’artista complet—i el va arribar a conèixer quan aquest vivia a la Provença. Tenia obres del pintor i no volia, de cap manera, que quan morís passessin a mans d’hisenda o del museu Reina Sofia. Per això va cercar, de manera insistent, un lloc on crear una fundació. Finalment, l’Ajuntament de Caldes d’Estrac va cedir a la seva demanda. Aquesta fundació la va dedicar al seu pare amb qui no havia mantingut massa bona relació.
Llegim, per acabar, “Jo em donaria a qui em volgués”.
Josep Palau i Fabre va ser el buscador etern de si mateix.

Conferència molt interessant que ens serveix de preàmbul per a la propera sortida que farem a la Fundació Palau.