Crònica sessió 22 de maig 2019

 

Dimecres, 22 de maig de 2019

LLUÍS CABAL

Músic polifacètic format als conservatoris de París i Barcelona. Violista, violinista, director d’orquestra, productor d’espectacles lírics de gran format, arranjador, divulgador musical. Violista de l’Orquestra Simfònica del Vallès des de la seva fundació l’any 1987, amb la qual ha realitzat nombrosos concerts simfònics i funcions d’òpera. Creador dels CONCERTS-CONVERSA amb el Quartet Hekàteros i dels CONCERTS PARTICIPATIUS als centres penitenciaris de Catalunya. Guionista i presentador del programa de divulgació musical DONEM LA NOTA! de Ràdio Sant Cugat. Format en direcció d’orquestra amb els mestres Elio Orciuolo, Ros Marbà i Uwe Mund, ha dirigit concerts simfònics i de cambra i des de l’any 2006 ha desenvolupat una intensa activitat com a director en el món de la lírica, així com a productor musical creant l’any 2011 la Companyia Lírica +SARSUELA de la qual, a més, n’és el director musical. Amb ella ha produït dos innovadors muntatges de les sarsueles “Cançó d’amor i de guerra” i la Tavernera del Puerto” que han estat representades pels principals teatres de Catalunya, així com al Teatre Romea i al Teatre Victòria de Barcelona i al Teatro Real de Córdoba, amb gran èxit de públic i crítica. Ha dirigit la “Orquesta Sinfónica de Oriente” de Santiago de Cuba com a director convidat en un concert amb obres de compositors catalans. Ha col·laborat en diferents ocasions amb Catalunya Ràdio, Catalunya Música, Ràdio Sant Cugat i Ràdio Gràcia com a comentarista en programes musicals i ha realitzat nombrosos arranjaments de diferents tipus de música per a grups instrumentals diversos, dels quals destaca la recuperació de la música original de “L’estel de Natzaret”

 LA SARSUELA: UN GÈNERE “MALTRACTAT” I  NO  TAN “CHICO”

Injustament considerat un gènere menor, la sarsuela pateix un desprestigi artístic i un cert “maltractament” institucional quan en realitat és un gran gènere.
Fidel retrat costumista, ens ha deixat obres d’extraordinària bellesa i qualitat musical.
En la conferència desgranarem com un gènere tan ric i de tanta qualitat ha arribat als límits de l’ostracisme.
El pas de la història, els diferents governs (de totes les èpoques) insensibles amb la cultura, i sobretot el fals suport donat pel franquisme han propiciat la davallada d’un gènere que és patrimoni de tots i que hauria de ser la punta de llança de la nostra difusió cultural arreu del món.
La sarsuela és la opereta peninsular i aquest gènere, present en tots els països europeus i en bona part dels territoris d’Amèrica llatina, ha estat i encara és segell i emblema cultural de molts d’aquests països.
Qui no coneix les meravelloses operetes de Johann Strauss? La sola diferència és que els austríacs l’han cuidat, protegit i promocionat. Que cadascú tregui les seves conclusions…

 

LA SARSUELA: UN GÈNERE “MALTRACTAT I NO TAN “CHICO”

Lluís Cabal

Josep Fatjó
La sarsuela és un gènere musical present a tots els països europeus i bona part dels territoris d’Amèrica llatina. També és l’opereta peninsular per excel·lència.
Aquest gènere musical, es va desenvolupar a Espanya en dos períodes: el barroc (aproximadament entre 1650 i 1790) i el modern (aproximadament entre 1845 i 1965).
Es caracteritza per combinar parts cantades amb parts parlades. Ha estat conreada, principalment, en llengua castellana, però a Catalunya estan comptabilitzades més de quatre-centes sarsueles degudament catalogades.
Fora de les fronteres espanyoles, la sarsuela s’ha conreat, especialment, a Cuba i Filipines, tal vegada per la influència espanyola en aquests països.
El nom del gènere, ve del Palacio de la Zarzuela de Madrid (antic pavelló de cacera del rei) lloc on es van fer les primeres representacions. El palau, va prendre el nom de l’indret on es va edificar i que era un lloc ric en esbarzers (zarza, en castellà).
Va ser durant el regnat de Felip IV que es va generalitzar un tipus de teatre cortesà que incloïa música, per això va comptar amb el favor de la reialesa. De fet, va ser durant el regnat de Carles II que aquest gènere va tenir més puixança.
Alguns llibrets eren basats en textos de Calderón de la Barca i Lope de Vega i eren una expressió de la classe popular. Cap el 1790, el gènere va caure en declivi i no va ser fins a primers del segle XIX que tornà a renéixer.
En aquesta època, proliferaren grans autors: Fernando Caballero, Amadeo Vives i Francisco Guerrero en són els més destacats.
La situació econòmica i social de l’època, sota el regnat d’Isabel II, va provocar l’aparició d’un subgènere de la sarsuela que es va anomenar “Genero Chico”. Degut a aquests motius soci-econòmics, l’assistència als espectacles va patir una forta davallada. Per tal de contrarestar aquesta situació, es van crear les anomenades “sessions per hores” que en prou feina costaven un ral.
Aquest “Genero Chico”, eren obres curtes que tractaven temes costumistes sobre la vida quotidiana al Madrid de l’època i es representaven amb pocs personatges. La revoltosa, de Ruperto Chapí i La verbena de la paloma de Tomás Bretón, en són les més representatives.
Als anys cinquanta del segle XX, va caure en declivi degut al context polític de l’època. No era un gènere afí al règim franquista, ans el contrari, es tractava d’obres més aviat reivindicatives. De fet, va ser el mateix règim franquista el que va desvirtuar el gènere i el va acabar d’enfonsar.
Entre 1850 i 1950, és quan es produeixen més sarsueles a Catalunya. Tal vegada, Cançó d’Amor i de Guerra fou la més representativa. Va ser estrenada durant la dictadura de Primo de Rivera i va ser escapçada amb un final diferent així com el títol que va ser canviat.
Avui, la política cultural no l’afavoreix gens i és un gènere gairebé marginat.

Exposició força completa d’aquest vessant de la música poc conegut.