Dimecres, 5 de juny de 2019

MIGUEL GARAU ROLANDÍ

Doctor en Història Contemporània (2016) per la Universitat de Barcelona amb una tesi titulada “Entre la utopía y la supervivencia. El desarrollo y la diversidad de las cooperativas de producción y trabajo en la Catalunya urbana e industrial (1864-1936)” que va obtenir la qualificació d’Excel·lent Cum Laude.
Ha estat professor a la Universitat de Barcelona. Actualment és Tècnic Superior de Recerca del Departament d’Història Contemporània de la UB i membre del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura  i dels Intel·lectuals (GEHCI) de la mateixa universitat, que dirigeix el Dr. Jordi Casassas.
És també professor i conferenciant al màster d’Economia Social de la Fundació Tecnocampus (Mataró) de la Universitat Pompeu Fabra, a les Aules d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Barcelona, als cursos Gaudir UB, i a la Universitat Catalana d’Estiu
El seu camp de recerca és la història social de Catalunya als segles XIX i XX amb especial atenció a la història de l’anarcosindicalisme català i del moviment cooperatiu.
És autor d’una vintena de publicacions entre llibres, capítols de llibre i articles sobre aquesta temàtica, entre les quals destaquen la biografia de l’anarcosindicalista i cooperativista català Joan Peiró i Belis (Cossetània edicions, 2011), o les col·laboracions en revistes acadèmiques de caire nacional i internacional (Cercles. Revista d’Història Cultural, Historia del Presente, Plecs d’Història Local de l’Avenç, Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne etc).

BARCELONA. LA ROSA DE FOC

La crema d’edificis religiosos durant la Setmana Tràgica (1909) va comportar que l’expressió de ‘La Rosa de foc’ per referir-se a Barcelona fes fortuna a la premsa europea de l’època. Barcelona també va ser coneguda com la ‘ciutat de les bombes’ des de les acaballes del segle XIX, degut a la proliferació d’atemptats d’índole anarquista. En aquesta sessió coneixerem la convulsa vida social i política de Barcelona entre el 1890 i el 1909, quan Barcelona va esdevenir el bressol de l’anarquisme europeu. Trencant alguns mites analitzarem els orígens del moviment obrer català, la implantació de les idees anarquistes a la ciutat i  aprofundirem en els seus diferents corrents, des de les iniciatives culturals anarquistes fins als atemptats més famosos que va patir Barcelona. Després d’aquest recorregut estarem en disposició de comprendre les motivacions polítiques i socials que van provocar l’aixecament popular del 1909.

BARCELONA. LA ROSA DE FOC

Miquel Garau Rolandí

Josep Fatjó
La crema d’edificis religiosos durant la Setmana Tràgica va comportar que s’anomenés Barcelona amb l’expressió de “la rosa de foc”, així com “la ciutat de les bombes”.
Barcelona va experimentar, entre l’any 1800 i 1930, un enorme creixement demogràfic, així com una gran transformació urbanística. A l’any 1800, vivien a la ciutat comtal 80.000 persones. A l’any 1900, 500.000 i a l’any 1930, 1.500.000. Aquest creixement va ser degut a l’enorme immigració que es va produir de les zones rurals, on es malvivia, a la ciutat on les condicions de vida eren molt millors.  La revolució industrial en va ser la causa.
La creació de l’Eixample, pensat en un principi per acollir aquesta gent vinguda de fora, es va convertir en un barri benestant. No així “el barri xino”, on la classe obrera s’hi va instal·lar. Va ser aquí on va proliferar l’anarquisme, destacant dos establiments on s’hi trobaven els capdavanters revolucionaris: “La Taurina” i “La Tranquilidad”.
L’ideal anarquista es va anar estenent arreu de la ciutat en tres vessants diferents i complementaris alhora i amb la finalitat d’eradicar l’Estat (església, exèrcit i monarquia). Els tres vessants que seguien eren: Propaganda i atemptats personals. Cultura i educació de les classes populars i sindicalisme (anarco-sindicalisme). Aquest últim encaminat a la consecució d’una vaga general revolucionària.
Pel que fa als atemptats personals, utilitzaven un tipus de bomba que no duia metxa i que explotava en el mateix moment de l’impacte gràcies a uns pistons exteriors que la feien detonar. Era la bomba Orsini. Els atemptats apareixien a tots els mitjans de comunicació i això ja els servia de propaganda. Cal destacar els atemptats de Pallàs (un impressor) al capità general de Catalunya Martínez Campos (1893) ; les bombes del Liceu(1893) que va llençar Santiago Salvador i que van causar vint morts i la bomba del carrer Canvis Nous(1896) en una processó i que, equivocadament, va causar dotze morts i d’autor desconegut. Aquesta última va provocar la detenció d’un miler de persones.
Pel que fa a la via cultural i educativa, es van crear els ateneus on es feien conferències, classes i es pregonava un retorn a la natura i s’hi ensenyava l’Esperanto. El que més va destacar va ser l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1903). Igualment Francesc Ferrer i Guàrdia, il·lustre pedagog, va crear l’Escola Moderna(1901) amb coeducació, sortides al camp i amb un fort component d’anticlericalisme.
La via sindicalista, que estava destinada a la consecució d’una vaga general per a col·lapsar el Sistema, va tenir un primer intent el 1902, però va ser un fracàs. El 1907 es va crear el sindicat Solidaritat Obrera.
El detonant de la Setmana Tràgica (1909) va ser l’enviament de tropes al Marroc. Les famílies benestants, que podien pagar un cànon, lliuraven als seus d’anar-hi, però els obrers que no s’ho podien permetre sucumbien davant de tal injusta mesura. Això va crear una insurrecció. Es van cremar un centenar d’esglésies i edificis religiosos i l’exèrcit va haver de sortir al carrer. A rel de tot això, Ferrer i Guàrdia va ser el cap de turc i va ser executat convertint-se en el màrtir de l’anarquisme. A partir d’aquell moment l’anarquisme va canalitzar la mobilització social per la via sindical creant la CNT(1910).

Conferència amena i entenedora que ens ha permès comprendre les motivacions polítiques i socials d’aquell aixecament popular.