Dimecres, 13 novembre de 2019
MONTSE BARDERI
Escriptora, nascuda a Sabadell, és especialista en estudis de gènere. Col·labora assíduament a la secció Tribuna d’El Punt Avui i a Serra d’Or. Autora de diversos llibres tant de literatura com de filosofia pràctica, ha estat traduïda a l’italià, al romanès i al portuguès. Els seus darrers llibres són Camí d’anada i tornada i Dones úniques. Dones d’aquí que no podràs oblidar, on retrata 86 dones dels Països Catalans de tots els temps i tots els àmbits.
Amb la novel·la La memòria de l’aigua acaba de guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2019.
TERESA PÀMIES (Balaguer, 1919 – Granada, 2012)
Montse Barderi, nomenada comissària de l’any Teresa Pàmies per la Institució de les Lletres Catalanes, farà un recorregut per la vida i obra d’aquesta, incidint en algun dels aspectes més representatius com ara l’autodidactisme, el feminisme, la vellesa, el compromís ètic i polític i el periodisme per a incidir també en la seva importància literària.
TERESA PÀMIES
Montse Barderi
Josep Fatjó
El 13 de març de 2019 es va inaugurar l’Any Teresa Pàmies amb motiu del centenari del seu naixement. L’Aula inclou, dins del seu programa, aquesta conferència a càrrec de Montse Barderi, comissària d’aquest esdeveniment.
La vida de Teresa Pàmies la podem dividir en tres etapes ben diferenciades: la jove capitana durant la guerra civil, l’exili i el retorn a Catalunya.
Era filla de Tomàs Pàmies i Rosa Bertran. El seu pare, pagès, era un destacat activista del Bloc Obrer Camperol (BOC) que va ser condemnat a 15 anys de presó per reivindicar una millora en el menjar dels treballadors. Li va inculcar, ben aviat, les seves idees i la seva visió de la vida. Amb 10 anys ja es dedicava a vendre la revista del BOC La Batalla. Al 1937 va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya on hi va tenir un paper actiu en la creació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove i en el butlletí Juliol. Va lluitar fins l’últim moment de la guerra.
Va estar exiliada més de trenta anys: Cuba, República Dominicana i Mèxic, on va estudiar periodisme a la Universitat Femenina. Abans, però, ja havia col·laborat en diferents mitjans informatius i propagandístics de manera autodidacta. Marxà a Belgrad i posteriorment a Praga on residia el seu pare també exiliat. Aquí va fer de redactora a Ràdio Praga en les emissions en castellà i català, al mateix temps que col·laborava a Serra d’Or i Oriflama.
Des de l’exili, es va presentar al premi Josep Pla (1970) de narrativa i el guanyà. De les tres-cents mil pessetes del premi, en va donar la mitat al Partit Comunista i la resta s’ho va quedar per a poder tornar a Catalunya, cosa que va fer l’any 1971. L’obra guanyadora, Testament a Praga, és un recull d’escrits al seu pare ja mort, intercalats amb una transcripció de les memòries del seu pare.
A partir d’aquí es dedicà, principalment, a la literatura i al periodisme. Va col·laborar en el diari AVUI des dels inicis (1976) fins el 2009 i també a Catalunya Ràdio, així com a la revista Presència.
La seva obra literària és molt diversa i extensa, però gairebé sempre de caire autobiogràfic.
Pel que fa al seu compromís polític i social, Teresa Pàmies era molt conseqüent amb les seves idees i amb el seu comportament. Era molt crítica amb el comunisme i creia en un socialisme amb rostre humà i en la justícia social. El seu compromís ètic era molt fort i incorruptible.
Els llibres sobre feminisme van néixer d’un acurat estudi d’altres dones feministes i, també, dels debats i ponències de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona de les que va sortir el llibre Maig de les dones. Crònica d’unes Jornades (1976). De fet, el feminisme està present en les seves novel·les, en el periodisme i en l’assaig.
Pel que fa a novel·la, la va conrear poc. Amb tot, van destacar els llibres Aquell vellet senzill i pulcre, Cròniques de nàufrags, La chivata i Memòria dels morts.
Teresa Pàmies va ser, sobretot, autodidacta. Va haver de deixar l’escola als onze anys, però era una gran lectora i tenia una gran curiositat per totes les coses. També li agradava molt la música i cantava molt bé.
Li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2006) i la Creu de Sant Jordi (1984)
Una visió molt completa de la vida d’aquesta dona que va viure els anys més convulsos de l’Espanya del segle XX i de l’exili.