19 de febrer 2020
FREDERIC SESÉ
Director, guionista i presentador del programa de Música Clàssica “CADÈNCIA” a TV3. També ha fet diverses col·laboracions radiofòniques a Catalunya Ràdio, Ràdio 4 i Ràdio Estel.
Co-autor de “LA MÚSICA I LA SEVA EVOLUCIÓ” i “HISTÒRIA DEL POP-ROCK” (Ed. Graó). Crític musical a la premsa diària i a revistes i webs musicals.
L’any 2006 va crear, amb la seva dona Encarna Lara, el centre MOTIMOT d’atenció als problemes d’aprenentatge (dislèxia, comprensió lectora…) i de comunicació.
Ha actuat de presentador-moderador en nombrosos debats i taules rodones (Centenari Frederic Mompou, 1er. Congrés Català de la Música…)
MÚSICA LAIETANA
Entenem per Música Laietana el moviment musical que va pivotar a l’entorn de la sala Zeleste a la dècada dels 70, incloent-hi els quatre concerts a Canet dels anys 75-78.
Coincidint amb els darrers anys de Franco i els primers de la “transició”, l’efervescència creativa i concretament en la música, semblaven no tenir aturador amb artistes com Pau Riba, Sisa, Companyia Elèctrica Dharma, Orquestra Plateria, Jordi Sabatés, Toti Soler, Fusioon, Ia & Batiste, Barcelona Traction, Iceberg, Santi Arisa, Secta Sònica, Orquestra Mirasol, Blay Tritono, Oriol Tramvia, Música Urbana, Sardineta i d’altres.
La sala Zeleste va recollir una enorme producció musical, en quantitat i qualitat, incloent-hi una Escola de Música d’on han sortit músics actius durant dècades. En aquell moment no se sabia massa el que s’havia de fer, però el que estava claríssim era el que no s’havia de fer: seguir pels camins estètics, comercials i anquilosats de la producció musical.
Per uns anys, Catalunya, amb Barcelona al davant, va ser capdavantera i mirall musical no només d’Espanya sinó d’Europa.
MÚSICA LAIETANA
Frederic Sesé
Josep Fatjó
La sala Zeleste va recollir una enorme producció musical incloent-hi una escola de música. Per uns anys, Catalunya, amb Barcelona al davant, va ser capdavantera i mirall no només a Espanya sinó també a Europa.
La sala Zeleste, al carrer de l’Argenteria del barri de la Ribera, era plena de frescor, compromís i qualitat musical. En queden molt poques imatges d’aquell local emblemàtic, però tothom recorda el pas de músics de renom: Guillem d’Efak, Núria Feliu, El Gato Pérez, Grau Carol, Lone Star, Sisa i moltíssims més.
Víctor Jou en va ser el fundador i va obrir les seves portes l’any 1973. De seguida es va convertir en el punt central del moviment musical dels anys 70 conegut com a música laietana (el nom és degut a Gato Pérez).
En aquella època no era una sala gran ni tenia un gran escenari, però allò que realment importava era la qualitat musical que es contraposava a la proposada pel franquisme i que apostava tant per figures d’àmbit local (Gato Pérez, Sisa, etc.) com per figures internacionals (Bill Evans, Gerry Mulligan, etc.). Per aquesta raó es va fer un lloc important com a sala de concerts de jazz. Tete Montoliu hi va gravar tres discs en directe. També va ser el lloc on es va fer el primer festival de música hindú de Barcelona.
La música laietana va ser la precursora o iniciadora del rock català i va impulsar i organitzar el Festival Canet Rock.
La majoria dels músics que hi passaven estaven fora dels circuïts comercials, però tots hi tenien cabuda.
Allí s’hi van crear formacions com l’Orquestra Plateria i la Companyia Elèctrica Dharma, per això es va convertir en tot un referent, no només a Barcelona sinó a tot Espanya. Hi va arribar la “movida” madrilenya, tot i que era vista com un tipus de música una mica “hortera”. Amb tot, Zeleste va acollir grups com El Último de la Fila, Los Rebeldes i Loquillo.
El CDMBR (Centre de Difusió Musical del Barri de la Ribera) va ser l’escola de música que s’hi va crear i molts músics de renom com Marc Miralta i Àlex Ventura s’hi van formar.
En contrapartida de la sala Zeleste, a Barcelona mateix, es va crear la sala Boccaccio, però per a gent més benestant.
Zeleste oferia música en directe cada dia. La Salseta del Poble Sec, Oriol Tramvia, Toti Soler i molts altres van actuar en aquesta emblemàtica sala. En aquells anys no se sabia exactament què s’havia de fer, però tenien clar què no s’havia de fer: seguir pels camins estètics i comercials i tan anquilosats de la producció musical del moment.
Zeleste va tancar l’any 1986 al carrer de l’Argenteria per obrir un nou local al Poblenou. A l’any 2000 la sala reneix amb uns quants canvis i un nou nom: Razzmatazz.
Interessant relat de la història d’aquesta sala mítica i de la formació de grups musicals nascuts, la gran majoria, de les ànsies d’innovació musical.