Crònica sessió 3 abril 2013

EL NOU SEGLE DE L’ÀSIA-PACÍFIC

Lluc López i Vidal

Josep Fatjó
Tot un guirigall de propostes, avinences, desavinences, contractes comercials i equilibris diplomàtics precaris, conformen la vida quotidiana d’aquests països més orientals de l’Àsia del Pacífic. Tot un món a part que cal tenir molt en compte.
Àsia-Pacífic va més enllà dels límits del Japó: inclou també, Nova Zelanda i Austràlia i les illes del Pacífic, però els països que emergeixen o re-emergeixen són, especialment, la Xina, l’Índia i el Japó perquè fins el 1820 la Xina i l’Índia ja eren potències i es calcula que cap al 2030, representaran el 40% de l’economia mundial. A través d’un mapa se’ns demostra que la concentració de l’economia mundial se situa als països del nord i també a l’Àsia del Pacífic i és aquí on també s’hi concentra gran part de la població i de la pobresa. Aquests tres països, mantenen un important flux comercial amb Europa i cal saber que la Xina és el segon país en PIB mundial i que en qüestió de defensa, la Xina és el segon país del món en pressupost per aquest tema, el Japó el cinquè i l’Índia el vuitè. Això ens demostra que són països emergents no solament econòmicament sinó també militarment. A l’hora de valorar si la Xina és una nova potència econòmica mundial, cal tenir present alguns pros i contres. Llums: Té superàvit respecte els EEUU. La seva economia creix més que la d’EEUU. El PIB és de 46.000 dòlars per càpita. Ombres: Li falten molts anys per arribar a l’economia europea. Tenen un greu problema ecològic. No s’hi respecten els drets humans. “Made in Xina” és sinònim de mala qualitat. La re-emergència de la Xina pot repercutir a nivell mundial de diferents maneres: empobriment d’altres països amb pèrdues de llocs de treball, inversions de la Xina arreu del món, un impacte important en l’equilibri del poder global i un perill per a la supremacia dels EEUU. Tot això perquè la Xina és una superpotència militar i econòmica, perquè té moltes reserves naturals i és, en definitiva, una gran competència tecnològica a nivell mundial. Però, com poden reaccionar la resta de països davant d’això? Equilibrant forces, adoptant una estratègia tranquil·litzadora (que no resulta eficaç), pujar al cavall guanyador o passant “la patata calenta” als EEUU perquè resolguin el problema. El que sí resulta evident, és que si existeix cooperació, existirà comerç i si no n’hi ha hi haurà guerra. Davant d’aquest panorama, es plantegen tres arguments possibles: 1- Xina pot fer desaparèixer els dubtes: Té intencions pacífiques, però no és cap garantia perquè els polítics diuen una cosa i en fan una altra. 2- Una Xina benigna pot evitar la confrontació amb forces defensives i no ofensives, tot i que resulta difícil. 3- Xina no ha estat ofensiva en els darrers anys a diferència dels EEUU, però tampoc és un argument fiable. Per tant, queda la pregunta a l’aire si la Xina “és un Panda o un tigre de paper”?
En referència al Japó, es fa la pregunta si aquest país s’està “normalitzant” i cal tenir en compte diverses coses: Té un greu problema d’envelliment de la població perquè l’esperança de vida és molt alta i l’índex de natalitat molt baix. S’està remilitaritzant després de molts anys de no tenir exèrcit ofensiu. És la tercera potència importadora de petroli. És el segon país en reserves en dòlars, el setè en reserves d’or i el primer en patents. El Japó va passar de tenir una política exterior agressiva a una altra de pacífica i cooperativa gràcies a la “doctrina Yoshida” que establia una aliança de seguretat amb els EEUU alhora que pactava la creació d’una estructura mínima d’autodefensa, d’aquesta manera van poder concentrar els esforços en la reconstrucció econòmica del país. Però avui, un cop acabada la guerra freda, tot això ja ha quedat desfasat.