Crònica 26 de juny 2013

ÍSIA I EL TEATRE

                                                                                  Marta Gorchs

Josep Fatjó
Degut a la naturalesa del teatre i al fort lligam del lloc teatral amb la geografia urbanística, no es poden entendre els canvis que han transformat aquest art sense fer referència al context històric i social.
A tots els pobles hi ha hagut de sempre, un espai per fer teatre. Qui sap si els homes primitius ja representaven, teatralment, escenes de caça. El que si sabem, és que fa més de dos mil anys a la Grècia antiga es feia teatre al peu de l’Acròpolis, al teatre de Dionís (déu del vi i del teatre) i tenia una capacitat per a 14.000 persones. S’hi representaven cants i danses rituals en honor al Déu fins que va anar evolucionant i s’hi van representar les tragèdies clàssiques. Els actors es col·locaven damunt d’una plataforma i en una part inferior d’aquesta, s’hi podien canviar d’indumentària.
Els romans copien els grecs fent alguna variació i canvien la situació del teatre i el col·loquen al mig de la ciutat (Vitruvi, arquitecte) i posa d’exemple el teatre d’Orange a França. Es feien representacions molt llargues que podien durar tot un dia sencer.
Amb la invasió dels bàrbars, es va oblidar tot el que havien fet tant els grecs com els romans.
A l’Edat Mitjana, els mateixos clergues representaven les Passions a les mateixes esglésies o en els pòrtics d’aquestes així com els joglars ho feien pels carrers i les places dels pobles. Al veure que aquests últims tenien molt bona acollida, els nobles els convidaven a ells i als bufons als seus palaus per tal de distreure els convidats a les seves festes.
A Itàlia, al Renaixement (S XV – XVI) es produeix un gran creixement econòmic i es creu que l’home és el centre del món i de l’univers. Es troben els plànols de l’arquitecte Vitruvi i es construeix el teatre Farnesio i per primera vegada es tanca la caixa del teatre perquè es fan servir politges i se li dóna perspectiva. Durant aquesta època, es fa teatre viatjant arreu i es fan les funcions en una tarima de 2 x 1 amb unes cortines i prou.
Anglaterra (S XVI):  teatre Isabelí. Es construeix en un recinte tancat amb tres pisos i es relaciona aquesta època amb les representacions d’obres de Shakespeare.
França (S XVI): Es reconverteixen en teatre, sales on es jugava a pilota, primer amb el palmell de la mà (jeu de paume) i després amb una pala. S’hi representa, especialment, Moliére.
Espanya (S XVII): Segle d’Or. Es fan les representacions als corrals: “Corral de comèdies” d’Almagro. Cortines al darrera i es feien a les tres de la tarda. S’hi representa Lope de Vega.
Entre els segles XVI i XIX s’imposa novament el teatre a la italiana.
Al segle XX apareixen els reformadors: Brecht, Artaud, Copeau, etc. Es canvia l’espai escènic perquè es considera el teatre com a forma d’expressió i a partir dels anys 60, s’instal·la en llocs no teatrals reformats.
Al segle XXI  el teatre és un lloc de trobada entre el que mira i el que és mirat i es fa en espais alternatius. El teatre és allò que ens mou i estimula.
Mentre hi hagi homes hi haurà teatre.