Crònica de la sessió del 19 de febrer 2014

 

 copy-aulalogo1-e1381699377576.jpg

Dimecres 19 de febrer de 2014

AGUSTÍ ALCOBERRO

 Doctor en Història Moderna. Professor del Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona i, des del 2008, director del Museu d’Història de Catalunya. Ha publicat, entre altres, L’exili austriacista (1713-1747) (2002),  La Nova Barcelona del Danubi. La ciutat dels exiliats de la Guerra de Successió (2011) i Barcelona 1714. Els gravats de la Guerra de Successió (2013). Ha dirigit l’obra col·lectiva Catalunya durant la Guerra de Successió (reed. 2013) i ha coeditat el Diario del sitio y defensa de Barcelona (2009) i les Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 (2014).

 CATALUNYA I LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. La Guerra de Successió de la Monarquia Hispànica, iniciada a la mort de Carles II (1700), es va convertir en un conflicte mundial, i també en la primera guerra peninsular. Més enllà del litigi dinàstic, es van enfrontar dos models polítics: l’absolutisme borbònic, majoritari a Castella, i el pactisme i la defensa de les constitucions, hegemònic a Catalunya. La derrota de 1714 va suposar la pèrdua de les llibertats i de les institucions catalanes i l’inici d’una duríssima etapa caracteritzada per la repressió i l’exili.

 CATALUNYA I LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Agustí Alcoberro

Josep Fatjó
La Guerra de Successió es va convertir en una guerra mundial i també en la primera guerra a la Península Ibèrica. Més enllà del litigi dinàstic, es van enfrontar dos models polítics: l’absolutisme borbònic, majoritari a Castella, i el pactisme i la defensa de les constitucions, hegemònic a Catalunya.
Deixant de banda la darrera batalla a Barcelona, la d’Almansa va ser la més important de la Guerra de Successió. Aquesta batalla va permetre que les tropes borbòniques entressin a València i després a Aragó abolint els seus furs.
En aquesta guerra, s’hi van implicar els estats europeus més poderosos de l’època: França, Anglaterra, Alemanya i Àustria, a més d’Espanya. Això es considerava, en aquell temps, una guerra mundial i també pel nombre de morts que hi va haver: un milió dos-cents mil. També s’ha de considerar que ja va ser una guerra moderna on els materials utilitzats (fusells, baionetes, canons) eren la darrera tecnologia en material bèl·lic i també en allò que fa referència a la informació a l’opinió pública: es van publicar multitud de pamflets i notícies informant dels esdeveniments. Al 1700, Carles II de Castella va morir i va reconèixer com a successor el duc d’Anjou, nét de Lluís XIV, que va esdevenir Felip V de Castella i IV d’Aragó. A mesura que Lluís XIV es va anar mostrant més agressiu i imperialista, les altres potències europees es van aliar per frenar l’expansionisme francès. Per part dels alemanys, el tema era principalment de successió i per part dels anglesos era més un tema econòmic.
L’any 1700, tant França com Espanya eren dos imperis i França tenia, en aquells moments, el millor exèrcit. Al mateix temps Espanya disposava de colònies arreu del món i era propietària de mines d’or i plata, especialment a Sud-amèrica. En aquesta confrontació s’hi jugaven, a més de la successió al tron espanyol, el poder entre les diferents potències europees del moment.
Dins de la península, els Borbons no van ser ben rebuts a cap dels regnes, però tampoc van ser rebutjats. Algunes notícies sobre l’Arxiduc Carles, van fer que els catalans es posessin al costat d’aquest tenint com a objectiu formar part dels estats europeus, tal com deia Narcís Feliu de la Peña: “Catalunya ha de ser l’Holanda d’Espanya”.
El 1701 es va signar el Tractat de la Haia on es reconeixia Felip V com a rei d’Espanya i els Habsburgs adquireixen territoris espanyols a Itàlia i als Països Baixos i també es fa una aliança defensiva contra el regne de França. A Catalunya, després d’un pacte fet a Gènova entre anglesos i catalans, es produeixen algunes revoltes a la Plana de Vic i a la mateixa ciutat de Barcelona, a la Universitat. En aquell temps hi havia, a Catalunya, un gran esplendor econòmic i cultural i es vivia uns moments de felicitat amb l’esperança que l’Arxiduc Carles, potent aliat, ajudaria en la defensa del territori, però arran del Tractat d’Utrecht (1713), se signa un pacte de pau entre la corona de Castella i el regne de França per una banda, amb els seus enemics, els actuals Països Baixos, que dóna lloc al final de la guerra i a la pèrdua de les possessions europees que havien estat en mans dels Àustries i també de territoris com Gibraltar i Mallorca deixant Catalunya a l’estacada. Tot i així, van seguir els enfrontaments bèl·lics fins el setembre de 1714 en què cau Barcelona i els Borbons es fan amb tots aquells territoris revoltats. S’instaura el Decret de Nova Planta i s’aboleixen tots els drets civils i polítics de Catalunya.