Crònica Monogràfic març – abril 2014

Monogràfic 2014: Picasso i l’art modern. Diàlegs i influències

 Ricard Bru

 El curs monogràfic Picasso i l’art modern. Diàlegs i influències va acostar-nos a Picasso, la seva vida i la seva obra, analitzant l’evolució de l’artista des dels inicis a Màlaga i a Galicia.

La primera sessió va permetre descobrir les capacitats artístiques d’un jove Picasso, l’hagiografia del qual diu que les seves primeres paraules van ser piz, piz, demanant un llapis per començar a dibuixar i per no parar fins al final de la seva vida. El seu amic Manuel Pallarès recordava com durant el seu pas per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a Llotja, Picasso estaba más adelantado que los otros estudiantes, que eran cinco o seis años mayores. Aunque aparentemente no prestava atención a lo que los professores decían, asimilaba de inmediato sus enseñanzas lo que compensaba su falta de cultura artística. Era perfectamente consciente de su superioridad respecto al resto de estudiantes pero nunca hacía gala de ello. D’aquesta manera, tot i que els inicis artístics de Picasso van venir marcats per les imposicions del seu pare, amb obres com La primera comunió (1896) o Ciencia i caritat (1897), l’efímer pas per Madrid i l’Acadèmia de San Fernando, a finals de 1897 i inicis de 1898, i la revivificant estada amb Pallarès a Horta de Sant Joan el 1898, van fer veure a Picasso la necessitat d’alliberar-se de les regnes del seu pare per unir-se al modernisme dels Quatre Gats de Casas, Utrillo i Rusiñol. És així com ràpidament es va integrar a la jove generació d’artistes modernistes i postmodernistes, entre els quals Carles Casagemas i Isidre Nonell. Va ser aleshores quan, en ocasió de l’Exposició Universal del 1900, on hi presentava una pintura, Picasso va descobrir l’autèntica modernitat artística, la de Montmartre i la bohemia de la fi de segle.
La segona sessió es va centrar en veure com Picasso va iniciar una trepidant evolució artística passant dels temes i les escenes de Toulouse-Lautrec i Steinlen, i els cromatismes i les pinzellades de Van Gogh, a les imatges introspectives, silencioses i arrecerades de Puvis de Chavannes, de Carriere, de Rodin i dels simbolistes, per acabar convertint-se en el pintor de la misèria humana. La descoberta de París i la mort de Casagemas van donar peu a l’època blava, amb obres dominades per la melancolia, la pobresa i el dolor, amb un nou tractament de la figura, de les línies i dels volums, més simplificats. Picasso es començava a reinventar per iniciar un nou rumb que l’acabaria duent, l’any 1904, a un quart i definitiu viatge a París. Aquest establiment a la capital francesa, a Montmartre, al Bateau-Lavoir, va obrir-li ja de bat a bat les portes a un nou món. Amb les amistats franceses, especialment Max Jacob, André Salomon, Guillaume Apollinaire, i amb Fernande Olivier com a primera parella estable, Picasso va passar del blau al rosa. Tot va anar unit a la febril i meteòrica evolució de la seva obra que, passant dels pobres als saltimbanquis i dels miserables als arlequins, va aconseguir un dels seus primers moments culminants amb Les demoiselles d’Avignon, una de les pintures més trencadores i innovadores de la història de l’art occidental. En només set anys, Picasso va passar de ser un jove i desconegut pintor espanyol a Montmartre a un dels líders de l’avantguarda internacional, juntament amb Matisse.
Vista la meteòrica evolució de Picasso en tan sols una dècada, les dues últimes sessions es van centrar en mostrar alguns exemples de com Picasso mai va renunciar a aprendre de les fonts més diverses. La tercera sessió es va centrar en el primitivisme per dedicar la última sessió a les arts de l’Àsia Oriental. D’aquesta manera, de la mateixa manera que va aprendre de Rusiñol, i dels Quatre Gats i de Le Chat Noir, Toulouse-Lautrec, Van Gogh, Degas i Puvis de Chavannes, no va desestimar altres creacions artístiques més llunyanes, des dels ibers a l’art grec, l’art romà o bé les arts d’Àfrica, Àsia i Oceania. D’aquesta manera, Picasso va acabar configurant una obra personal, única i en constant canvi, alhora que en diàleg amb els artistes i els estils més diversos, i de les procedències més variades, de París al Japó, de Gabon a les illes Marqueses. En definitiva, el curs, més que veure tota l’evolució de l’artista, va oferir una visió més oberta amb la voluntat de comprendre algunes de les claus l’extraordinària riquesa de l’obra picassiana.